La finestra mig oberta deixava passar la primera llum pudor del dia. El Pol va alçar-se del llit i la va obrir del tot. La bafarada d’aire pudent va colpejar-li la cara i, si no s’hagués enretirat en aquell moment, també l’haurien colpejat les bosses de patates buides i llaunes que queien del pis de dalt. Va alçar el cap però no va aconseguir veure qui dels inquilins de dalt havia llençat la brossa. Va estirar-se i va mirar cap al llit. Allí estava ella, coberta pel llençol però amb una cama fora. Va mirar-se el tatuatge d’una teranyina que portava a la cuixa i va adonar-se que gairebé no es recordava de la cara que feia. Va agafar la vestimenta impermeable, es va penjar l’ambientador de pi al coll i va sortir per la porta.

 

Eren dos quarts de deu i al fons del carrer ja podia veure la concentració de gent. Avui era el dia que havien de destruir-lo. Ja n’estaven cansats de la brossa pel carrer. Les plantes de residus havien arribat al màxim i havien deixat de treballar. Llavors les escombraries van començar a acumular-se pel carrer. Els primers mesos els diaris anaven plens de consells per fer menys brossa. Un programa de televisió va insinuar el tema de les compreses i els tampons i la necessitat de canviar-los per mètodes reutilitzables. Va ser l’únic programa que no va passar de la primera emissió per tenir massa audiència.

 

A partir d’aquell moment la gent va resignar-se a viure entre la merda. Alguns es queixaven, però la majoria s’encongia d’espatlles i tirava el paper d’alumini d’embolicar l’entrepà a terra. El Pol fins i tot s’havia acostumat a la pudor. La dels dies que semblava que tots es posessin d’acord per llençar la brossa orgànica davant del portal era especialment pudent. Havia intentat pactar amb els veïns uns dies de llançament d’orgànica per cada pis, però l’anarquia s’havia apoderat de tothom, i ho havia deixat estar.

 

Va arribar al fons de la Diagonal i va unir-se al grup. El Pol va anar a trobar-se amb el Joan. L’havia conegut a les trobades de l’exèrcit i li semblava bon noi. Encara que era massa guapo, i això no li acabava d’agradar.

La situació de la brossa havia empitjorat tant que la merda se’ls menjava. Feia cosa d’un mes havien començat a aparèixer persones mortes pel carrer amb la particularitat que estaven recobertes per una capa groguenca i oliosa. Com si haguessin estat digerides. La gent deia que havien vist una criatura fètida, d’uns dos metres d’alçada, que estava feta de residus. Al principi només l’havien vist uns quants, més tard tota Barcelona la temia. El Pol l’havia vist per primera vegada la setmana passada. S’havia sumat a l’Exèrcit Contra la Merda, l’ECOMER, després de veure un anunci per la tele. La seva ciutat el necessitava. La setmana passada havien atacat aquell monstre amb el que tenien a l’abast: bosses d’escombraries. Qualsevol cosa que li llençaven l’únic que aconseguia era dispersar els residus que tenia per òrgans pel seu voltant. A més, la bèstia semblava recollir els projectils i incorporar-los al seu cos, reemplaçant el que havia perdut amb l’impacte.

 

Si una cosa estava clara era que havien de canviar l’estratègia. Un dels components de l’ECOMER havia estat mosso d’esquadra i havia tingut la idea de llençar-li pilotes de goma. Avui les havia portat i n’havia repartit per tothom. El Pol encara no havia esbrinat com funcionava que ja veia que els seus companys havien estat més ràpids i arremetien contra la criatura, que havia sortit de darrere un bloc de pisos. Disparaven tots, fins i tot aquell noi que no havia sentit parlar mai i que ara cridava mentre disparava, com si es trobés en una pel·lícula de Rambo. Les pilotes de goma tenien el mateix efecte que les bosses de brossa que havien utilitzat fins llavors, però l’impacte era més fort i feia que la brossa del cos de la bèstia sortís disparada més lluny. La criatura intentava esquivar els projectils, però les seves extremitats pesades i pudents no eren prou àgils. Semblava que ho estaven aconseguint, però el monstre agafava la brossa que tenia pel voltant i tornava a col·locar-se-la als buits del cos. El Pol va mirar a dalt i allí el va veure, el tatuatge de la teranyina. La noia mirava tot l’espectacle amb un somriure. El noi de la peli de Rambo va parar de disparar, va treure’s la samarreta, va agafar la pistola i va córrer cap al monstre. La noia de la teranyina va apartar la mirada del Pol i va centrar-se en ell mentre obria encara més els ulls i es mossegava el llavi. El Pol va notar com li creixia la ràbia dins, va deixar la pistola a terra, va desempallegar-se del vestit impermeable i va quedar-se en calçotets.

 

-         Què fas tio? – El Joan seguia disparant pilotes de goma sense parar.

 

-         M’he de carregar aquest bitxo.

 

-         Joder tio – va mirar cap a dalt i va veure la noia del tatuatge, que ara tornava a mirar-se al Pol – Qui és aquesta? Per què vas en calçotets?!

 

-         M’has conegut en un moment estrany de la meva vida...

 

-         Però què dius?!

 

Abans que el Joan acabés de parlar, el Pol ja s’estava llençant contra la cama del monstre. El noi que es creia Rambo donava puntades i disparava boles al cap de la bèstia.

 

-         Has d’espargir-li tota la merda, perquè no la pugui tornar a agafar!

 

Tenia una veu greu i ronca, i si la noia del tatuatge l’hagués sentit hauria deixat al Pol totalment fora de combat. Ell i el Rambo agafaven els trossos de brossa del cos de la bèstia i els llençaven en totes direccions. La criatura s’anava fent petita i altres membres de l’ECOMER van unir-se a ells per trencar el monstre. Volaven clasques d’ous i safates de plàstic, i els grunyits de la bèstia van parar. La criatura havia quedat espargida per tot el camp de batalla en que s’havia convertit la Diagonal.

 

-         I ara què? – El Joan va anar a trobar el Pol i feia esbufecs.

 

El Rambo va treure pit.

 

-         M’han dit que Badalona està força neta – va ajupir-se per agafar una bossa de plàstic negra i va passar pel costat del Pol – Això em farà falta.

 

Li va arrencar l’ambientador de pi del coll, va mirar cap al balcó i va picar l’ullet a la noia.