Impassible i seriosa is a short tale from Anna Aguiló, which I illustrated for november's issue of  Bcn Més magazine at Arroz Negro section.

There it goes.

En un inici, la taula de fusta i la cadira entapissada se situaven a la dreta de la porta d’entrada. Sobre la taula hi havia, evidentment molts papers, però també un cendrer de marbre blanc i un ficus daurat. Amb el temps, la taula va deixar de ser de fusta per ser de vidre i la cadira directament de plàstic, el cendrer va desaparèixer, el ficus es va assecar i, en el seu lloc, van posar-hi unes flors sintètiques. Els canvis materials van precedir als geogràfics. Any rere any, els mobles van anar allunyat-se de l’entrada; l’entrada va passar a ser la sortida, les parets van caure i l’espai es va dividir amb plafons. L’única cosa que no es va moure, dividir o mutar va ser la Roser. 

La Roser porta trenta-quatre anys treballant com a secretària pel senyor Roure. Aquest senyor ja és mort, però els hereus han tingut la consideració de mantenir-la a l’empresa per resoldre les últimes tasques del difunt. La Roser té molt clar que si aparegués a l’oficina amb pintallavis a les celles ningú se n’adonaria. Durant anys, va intentar ignorar l’evidència interpretant les mirades casuals com a signes de complicitat. Ara, a aquestes alçades de la vida, comprèn perfectament quin és el seu paper a l’empresa però també té molt present que en els darrers trenta anys les seves cuixes han causat sensació al passadís 2c de la planta divuit, de Botons Roure.

Cada dia, arriba a les vuit del matí, revisa amb impaciència les cartes del senyor Roure i repassa els horaris de la setmana. La indústria del botó exigeix pulcritud i eficiència, per això diàriament pren cura de que la pols no li tregui mèrit al lema de l’empresa. Tot i la serenitat rutinària que acompanya a la Roser, des de fa unes setmanes la seva calma laboral està patint una sèrie de trasbalsos i pertorbacions per culpa d’una nova empleada: la Núria.

La Núria fa tres setmanes que ha començat a Botons Roure i encara no ha entès el codi de vestimenta de l’empresa. Porta quinze dies abusant de les americanes de polièster i dels talons de tres centímetres, té una ferida a cada peu i una erupció a l’avantbraç esquerre. Donada la seva joventut totes aquestes dades són representatives d’una ferma voluntat d’aparentar maduresa mitjançant el color beix i alguna de la seves variants com el marfil o el pedra. Malgrat els seus esforços la Núria és ostensiblement inexperta i en qualitat de becària repassa el catàleg de les últimes adquisicions en botons i les novetats en cremalleres.

Aquestes dues treballadores comparteixen edifici, ascensor, rebedor, passadís, microones i, per desgràcia de la Roser, taula. Poc abans de l’arribada de la Núria, la Roser vivia en la placidesa del que no es fa preguntes, el silenci i l’obediència formen part de la seva naturalesa. Una educació humil li va servir per definir el seu imperatiu: guanyar-se la vida i, per això, durant un temps, la voluntat de posseir per sobre de tot l’allunyà de les cabòries que genera el pensament. Però des que la jove becària ha envaït el seu espai, sent com si la seva autoritat s’hagués posat en dubte, tot per una adolescent mal vestida. Per tal d’evitar discrepàncies ha creat un mur vegetal i espinós, un filera de cactus a manera de frontera per a definir les jurisdiccions espacials de la taula.

Als quaranta centímetres d’exili, la Núria observa a la Roser: porta un jersei massa estret i els pits molt amunt, la pell tibant sembla de dinosaure pigat i la cadeneta de les ulleres es mou frenèticament generant un centelleig absurd i molest. La jove sent enveja. La Roser sembla tan segura, transpira aquella rotunditat que concedeixen els anys, l’escot baix, el vermell del pintallavis allotjat a les esquerdes d’una boca arrugada, impassible i seriosa. El seu cos ha pagat l’impost del temps i ara gaudeix del respecte que a ella li manca.

La becària comença a acceptar que el silenci serà el protagonista de la seva relació. La Roser no li fa més cas de l’estrictament necessari, defuig el contacte visual i contesta amb monosíl·labs. La seva atenció està estrictament reservada als afers de l’oficina i a uns llibres estranyament folrats amb paper de regal. Des del primer dia, la Núria ha intentat esbrinar el contingut de la lectura sense gaire èxit. Què li pot interessar a la secretària d’un mort?

En l’amplitud nord de la taula la Roser subratlla amb insistència les pàgines de la seva nova adquisició de quiosc: “el fracàs mai és absolut, de fet, tots naixem triomfadors”. La Roser reflexiona sobre la lectura mentre encercla en vermell la paraula fracàs. Fent una revisió crítica de la seva pròpia trajectòria dir que ha fracassat seria agosarat, de fet, seria absolutament absurd ja que mai va començar res amb la intenció de triomfar. Ara que arriba la fi de la seva existència laboral se sent francament alleujada per haver viscut en la perifèria de l’error. L’única cosa que la pertorba és la possibilitat de que la jove becària ocupi el seu lloc. No és una preocupació racional, no està amoïnada per si la seva successora farà la feina bé, sinó que tota l’angoixa ve motivada per una voluntat de pervivència: és el primer cop que la Roser vol ser la protagonista d’alguna cosa.

A les quatre de la tarda d’un dimarts qualsevol la Roser viu amb l’aterradora sensació d’haver arribat al tram final d’una trajectòria ambigua que no l’ha portat enlloc i que la farà desaparèixer. Cinc minuts més tard sona el telèfon, la trucada ve directament del departament de personal. Així, de cop, en menys de dos minuts comuniquen a la Roser que la Núria no seguirà en el seu lloc de treball. Inexplicablement, se n’adona de que el llibre mentia i que guanyar o fracassar no depèn només de la voluntat. Després de tot, els anys li han concedit l’estabilitat ocupacional a la que aspirava. Per primera vegada, se sent eufòrica amb la seva edat, somriu però no passa res, ningú ho ha vist.

Anna Aguiló Barceló.

You can follow her work at https://satirasoviet.wordpress.com

Mine, here and https://www.instagram.com/joan.manel/

That's the final illustration that goes with the text

And some details...

A detail from the printed edition.

That's all, folks!

Thanks for watching!

Kisses!

__ __

U<  U

*