El passat dissabte dia 2 de febrer de 2013 vaig inaugurar la meva tercera exposició -la segona individual- a l'EspaiGarum de Lliçà d'Amunt. Portava per títol "L'aparador". L'EspaiGarum, dirigit per en Màrius Gómez és, potser, la galaria d'art mes petita del món i consisteix en tres metres cúbics d'espai situats a la finestra d'una antiga oficina bancària. Han realitzat, comptant la meva, 66 exposicions en sis anys d'existència. Des del moment que vaig saber que hi exposaria vaig decidir que adaptaria el meu treball a l'espai i no al revés. El Garum s'ho mereixia.
El concepte del què vaig partir va ser convertir l'EspaiGarum en el que realment és: un aparador. Als aparadors s'hi exposen productes però també idees o il·lusions i així vaig començar a treballar, començant a elaborar un discurs que fos positiu, suggerent i vinculat amb la nostra realitat actual. Finalment van sortir les frases clau: "Tu manes" i "Hi ha futur" prou curtes per recordar-les i suggerir un futur ple d'esperança.
Vaig decidir donar-li força visual fent que les dues models fossin bessones i ressaltant el missatge amb una imatge en color, mentre que les altres tres són en blanc i negre. Les imatges rectangulars destaquen les tres franges d'expressió de les imatges: cares, mans i camisetes. Mentre que la imatge gran consisteix en un pla americà de la Carla i l'Íria, les gentils models.
El resultat és una instal·lació propera al llenguatge publicitari on s'hi inclouen, a més de les imatges, unes samarretes amb els mateixos eslògans, reforçant amb aquest producte el concepte d'aparador. A l'exterior, deu samarretes més que van ser posades a la venda per a qui desitgés endur-se un record de l'exposició i que anaven signades per l'autor.
Amb la finalitat de reforçar la intenció del què exposava vaig incloure en el targetó que es va enviar al públic un microconte. És aquest:
"L'home estava atordit. Feia temps que estava aïllat del món. No en volia saber res. Ja ni parlava de l'actualitat amb els pocs amics en qui confiava. El que succeïa al seu voltant era com una llosa que li oprimia el pit. Tot ho veia negre, o gris com a molt, i les il·lusionants sortides a aquesta claustrofòbica realitat les intuïa complexes. De fet, era un pesimista. De fet, era una persona molt seriosa. "Sóc un coi de pessimista ensopit", va pensar l'home. En aquell moment va decidir sortir a prendre l'aire fred de febrer. Per aclarir-se. Caminava capcot per l'estreta vorera que emmarcava la carretera comarcal. En passar per davant de l'aparador més famós de la vila, la seva mirada no va poder resistir la crida del què hi havia darrere els vidres. Unes cares alegres i dos missatges. Dos missatges positius. A la seva cara es va il·luminar un somriure."
